Petita història d’un club de barri
Darrere de l’acrònim de SESE hi ha la Secció Esportiva Santa Eulàlia, un club de barri amb una llarga trajectòria esportiva. El SESE, amb gairebé seixanta anys d’història, és avui un club abocat principalment al bàsquet de formació, tant masculí com femení, amb més de 250 jugadors federats i una important escola de bàsquet que treballa amb il·lusió per tal de que alguns dels avui nens i nenes arribin a ser jugadors dels primers equips del club. Al SESE també es dóna cabuda a altres activitats com ara la secció de rítmica, que avui dia aplega més de 60 nenes d’edats compreses entre 6 i 15 anys, la secció de manteniment i la secció de gent gran, on molts avis i àvies del barri tenen un espai per a fer gimnàstica.
Al llarg de tots aquests anys, han estat moltes les persones que han participat en fer la història del club i aquesta ressenya vol ser un homenatge per als que han passat, per als que hi són ara i per als que vindran, en definitiva, per a tots aquells que un dia han estat i fet SESE.
Les primeres passes, allà pel 1950
De secció excursionista a secció esportiva
Per als més joves és molt difícil imaginar-se l’entorn econòmic, social i polític en el que va néixer el SESE. Corrien els grisos anys de finals de la postguerra. Tot just la gent se’n sortia com podia de les penúries i penes. Eren anys de transformació. Vilapiscina, encara una vila rural a mig camí d’Horta i Sant Andreu, començava a rebre les primeres onades migratòries i els camps de vinya i garrofers desapareixien donant pas a nou edificis i nous carrers. També eren anys de silenci. La guerra i la dictadura havien fet callar moltes veus i els únics indrets on les reunions no estaven prohibides eren les parròquies.
A la cruïlla del Passeig de Fabra i Puig amb el carrer de Santanyí s’aixecava l’església nova de Santa Eulàlia de Vilapicina, un edifici erigit a finals del segle XIX, que en aquells anys tornava a tenir un ús religiós després de ser cremat i utilitzat com a magatzem durant el conflicte civil. Fou a la parròquia de Santa Eulàlia de Vilapicina on una colla d’amics es començaren a reunir i acabaren creant un grup excursionista. D’aquesta manera tant senzilla, i tant igual a altres històries de casa nostra, a finals de la dècada de 1940 es constituïa la Secció Excursionista Santa Eulàlia. Dos noms propis van lligats a aquest moment: en Josep Raurell i la Josefina Argelaga.
Grup de joves excursionistes de la Secció Excursionista Santa Eulàlia, cap a l’any 1948
Imatge extreta del llibre SESE esport i barri. 50 anys d’història 1952 – 2002
Equip de tenis taula de l’any 1958.
Imatge extreta del llibre SESE esport i barri. 50 anys d’història 1952 – 2002
Taulells de fusta, pista de terra i pilota de cuir
Els turons del terreny que hi havia darrere de la parròquia es van aplanar amb pic i pala i es van transformar en un parell de pistes exteriors. Ben és cert que el SESE no va néixer amb la pretensió d’instaurar el bàsquet al barri però aviat es veié fent aquesta funció. A la dècada de 1950 el bàsquet no era un esport de masses però l’espai habilitat darrere de l’església era perfecte per acollir un camp per a la seva pràctica esportiva. La primera pista era de terra i els marges del camp, el traç del mig i les zones estaven delimitats per una filera de totxanes incrustades a terra. Les pilotes eren de cuir i irregulars, els taulells de fusta i els jugadors tenien una noció bàsica del que avui s’anomena tècnica individual.
A l’ombra de la parròquia
El SESE com molts altres clubs de la ciutat va començar a donar els seus primers passos com a club essent una secció de la parròquia de Santa Eulàlia de Vilapicina. L’església en aquests anys tingué sempre una bona predisposició, si bé calia fer-ne acta de fe en algunes ocasions. En aquest sentit els partits es podien ajornar quan s’esqueien en Pasqua, s’inculcava als jugadors la necessitat de deixar-se veure per missa, abans de cada partit es resava un Ave Maria i s’invocava a la Mare de Déu de Montserrat, es participava en processos i actes festius eclesiàstics i, al principi de la temporada, els equips eren beneïts pel rector.
Els primera anys a l’OAR
La guerra civil havia truncat el món del bàsquet català. En acabar el conflicte però alguns equips passaren a integrar les Juventudes Falangistas, mentre que d’altres passaren a la Unión Diocesana de Jóvenes de Acción Católica. Però fou la pròpia església qui obrí una tercera vía de competició, una lliga anomenada OAR (Obra Atlético Recreativa) a la que s’apuntaren molts equips de parròquies.
En aquesta lliga és on el SESE competirà al llarg de sis temporades, fins a la temporada 1959-1960 quan l’equip masculí començà la seva trajectòria dins de la segona categoria de la Federació Catalana de Bàsquet.
En els primers anys del club, l’arribada d’un home com l’Albert Gasulla i Angla va representar un gran impuls. L’Albert Gasulla va ser un dels pioners de la promoció del bàsquet a casa nostra i més concretament de la immersió del minibàsquet arreu de l’Estat. Nascut l’any 1928 arribà a Santa Eulàlia amb trenta anys i s’integrà en l’estructura del club tot entrenant un dels equips juvenils masculins, un equip que un any més tard assolia el títol de la lliga catalana de la Federació Catalana de Bàsquetbol.
Lluny de les modernes pistes cobertes, el primer camp de joc era de sorra i marcat amb totxanes.
Imatge extreta del llibre SESE esport i barri. 50 anys d’història 1952 – 2002
El bàsquet aviat es convertí en l’esport més practicat a les pistes de la Secció Exportiva Santa Eulàlia
Imatge extreta del llibre SESE esport i barri. 50 anys d’història 1952 – 2002
Rifes i Loteria de Nadal
Durant els primers anys el club va haver d’apostar per iniciatives que propiciessin una sèrie d’ingressos. La primera d’aquestes iniciatives fou una rifa organitzada el mes de febrer de 1953; cadascun dels tiquets es vengueren a 5 pessetes. Aquell mateix any es començaren a llogar les pistes a 50 pessetes per setmana. Aviat aparegué la recol·lecta finançada a partir de la Loteria de Nadal i les rifes amb premis tant domèstics com una planxa automàtica, un luxe de l’època.
Definitivament, eren altres temps!
Als més joves els hi deu sorprendre aquesta imatge de noies jugant un partit de bàsquet vestides amb faldilles per sota dels genolls. Aquesta era, però, la realitat d’aquells anys. Eren poques les dones que feien cap tipus d’esport i en qualsevol les dones que practicaven cap mai havien de perdre la seva feminitat, però tampoc podien ensenyar les cames o els braços. El primer equip femení del SESE es creà l’any 1957.
El bàsquet aviat es convertí en l’esport més practicat a les pistes de la Secció Exportiva Santa Eulàlia
Imatge extreta del llibre SESE esport i barri. 50 anys d’història 1952 – 2002
Un equip de noies jugant un partit de bàsquet a la dècada de 1950.
Imatge extreta del llibre SESE esport i barri. 50 anys d’història 1952 – 2002